Per Sant Fèlix verdeja la plaça

        brotant sota el balcó,

        les vergues creixen fent una braça,

        la soca s'envolta per un gran cordó.

       

        El folre corona la pinya,

        als baixos i crosses els queda al damunt.

        Dansaires s'enfilen sobre la vinya

        ballant sardanes rera el contrapunt.

 

        S'abracen i estimen aquestes manilles

        solidant la família que va madurant

        amb maons abillats amb negres cotilles

        formant tres columnes folrades de carn.

       

        Enfilats els segons, terços i quarts

        esperen que les gralles els marquin el pas,

        doncs el cep ja no espera, no es pot desmuntar,

        per obtenir el seu fruit s'haurà de carregar.

 

        Des dels quints fins als dosos demostren aplom

        per garantir la floració i maduració del seu pom

        quan l'aixecador inclini de sobte el seu tors

        oferint a l'enxaneta col.locar-se al seu dors.

 

        De sobte el silenci la veu ens glaça,

        per fi la senyera ja oneja al cim,

        esclata la joia de cop a la plaça,

        la fita marcada ja l'assaborim.

 

        Caldrà, però, descendir l'apotema

        per fer més que sublim el nostre delit.

        S'haurà d'esperar a fer la verema

        per gaudir amb el nèctar del fruit recollit.

 

        Tremola, sacseja i balanceja

        però aguanta l'embat del nou combat.

        El cep es desfà de les fulles més tendres

        lliscant hàbilment pel seu tronc castigat.

 

        La soca suporta els cops de la tova,

        l'ofec, el cansament, el pes i el dolor.

        L'últim raïm ja el tenim al cove

        completant la verema amb tota l'esplendor.

 

        Ara és la terra la que tremola,

        tota la plaça és un esclat:

        l'elixir de la vida es dissol a la gola

        d'un Sant Fèlix ressuscitat.

 

        No coneixem construcció més celebrada

        quan es desfà que quan hom la fa

        com aquesta sardana ballada

        elaborada amb el most d'un Melilla artesà.

 

        Fem d'aquesta tradició

        un senyal d'identitat

        que recordi a l'invasor

        que cap força de l'estat

        podrà arrencar d'aquesta terra

        el nostre vi, la nostra llengua, la nostra llibertat.

 

        Violant de Bru, 2003

                       Qui sóc